Les persones que tenen un gos saben que l’han de treure cada dia a passejar. És una obligació sana, va bé per l’animal i, normalment, també per al seu amo.
La Carme no té cap gos, però té un Narcís i sap que li convé treure’l a caminar una horeta cada dia i de tant en tant fer alguna passejadeta per la natura.
Ja fa temps em va portar a veure la pedra de l’indi. Era una pedra grossota on s’hi podia veure gravat el perfil de la cara d’un indi. El pas del temps l’havia difuminat una mica. Li vaig fer la foto, però, com que quasi no es distingia, la vaig eliminar i ara no la tinc.
Llavors em va dir que més amunt hi havia una altra pedra amb un elefant gravat. Era, però, massa lluny per anar-hi aquell dia.
Hi vam anar la setmana passada. És a la carena de Puig Solana a la Vall de Bianya.
Vam deixar el cotxe al peu d’una riera i vam seguir per una carretera carena amunt fins arribar a una casa on hi havia un gos lligat que la mal vigilava ja que hi vam passar ben a prop seu, i ens va mirar tranquil•lament sense ni tan sols lladrar.
Vam deixar la casa enrere i vam seguir amunt per la carretera cada cop més coberta de malesa. Tot i això, seguien distingint-se els dos solcs paral•lels que en altres temps havien deixat els pas de carruatges.
La carretera anava vorejant la tanca de fil electritzat que limitava la zona de pastura per al bestiar. Dues o tres vegades el seguiment de la carretera ens obligava a traspassar la tanca i entràvem o en sortíem d’aquesta zona de pastura.
La Carme no les tenia totes. L’última vegada, hi havia anat amb unes amigues, s’hi havien perdut en el seu intent d’arribar a la pedra. Aquest cop no.
Van aparèixer, a tocar la tanca, un conjunt de grosses pedres on hi havíem de trobar el gravat de l’elefant. Vam separar els fils amb molla de la tanca i vam entrar per a veure el gravat. Allà s’hi trobaven un conjunt de grosses pedres que podrien ser, segons llegeixo, un jaciment ibèric on hi hauria un paradolmen, dit així perquè aprofita roques del terreny que no han estat desplaçades.
Abans d’arribar a la roca de l’elefant la Carme m’ensenya l’anomenada roca del llamp puix que sembla tallada en dues parts com si fos obra d’un llamp.
Al seu costat hi ha la roca de l’elefant on s’hi veu gravat amb gran perfecció la figura d’un elefant amb la seva trompa, el cap, el cos, la cua, les quatre potes amb llurs dits, fins i tot hi ha una clapa de molsa que dibuixa l’ull perfectament col•locat.
Tot aquest conjunt fou descobert l’any 1975 per un treballador forestal.
Llegeixo també que la pedra no podia haver estat gravada amb la posició actual, amb la cara mirant cap en baix, i que el que hauria pogut passar és que fos gravada abans de 1427 any en que Catalunya i especialment les terres de Bianya foren sacsejades per forts terratrèmols que haurien pogut capgirar la roca.
Hi ha qui diu que el gravat podria haver estat fet després del 1212 quan aquestes terres foren de pas pels peregrins cap a Santiago marxant de les terres franceses a causa de la guerra dels càtars. Llavors el gravat seria fet per un monjo o o per un peregrí amb l’intent de que la figura de l’elefant donés força als peregrins per seguir la seva ruta.
Una altra hipòtesi ens parla d’un origen molt més antic. Sembla ser que una part de l’exèrcit d’Haníbal hauria passat per aquesta zona per a travessar el Pirineu.
El que sembla clar és que tant l’elefant com les faccions africanes del relleu de l’indi no formen part de la cultura natural del Pirineu i que per tant haurien estat fetes per persones d’altres cultures. Per qui?... Aquest és un dels enigmes del Pirineu.
Els escrits dels quals he tret la informació estaven signats un per Joan Godori i l’altre per Miquel G. Aracil.
Per acabar, deixeu-me posar un dels primers poemes que vaig escriure abans de crear la web. L’havia perdut i l’altre dia, remenant papers vells, el vaig trobar. Diu així:

COM UN LLAMP
Has passat pel meu davant
Un instant.
Solament un breu moment.
Malament!
Jo t’he vist com una flor,
La millor.
Trobada vora el camí
Un matí.
Que té per enamorada,
La rosada.
Tu, la flor, jo, el vianant
Ai!, passant.
Que el camí és per fer camí.
Quin destí!
No hi ha temps, no hi ha repòs...
Però si fos...
Possible baixar del tren
Un moment.
Mirar-te de sol a sol
Quin consol!
El demés difuminat,
Esfumat.
Començant a dibuixar
Cel enllà
Un camí ple d’il•lusió.
Fóra bo
Viure sota un pobre sostre,
Que fos nostre,
Recordant, tot arraulits,
Temps finits.
El destí, amb veu pausada,
M’ha parlat:
La teva vida passada,
Ja és passat.
Et queda sols el record.
Mala sort!

Sembla que està fet pensant amb algú, però, ja no sé amb qui. Si en farà de temps!
Fins a la propera!