Venia d’un llarg desert de separat i la Paula, aquesta mallorquina nascuda al petit poble de Galilea, sota es Galatzó, em va retornar l’alegria.
Ens vam conèixer a Matalascañas a principis de desembre de l’any 2002 i vam començar a viure junts el 8 de gener de 2003. Se’m va morir el divendres 13 de novembre de 2009 a ¾ de 5 de la tarda després de 132 dies d'estar a la UCI de l'hospital de SON DURETA.
A finals d’any vaig escriure:
El 2009 que ara acaba de finir ha estat el meu particular ”ANNUS HORRIBILIS”. Se m’ha endut la Paula i em deixa solament el seu record.
Cal girar full i encarar el 2010 amb valentia. Queden encara coses boniques per fer, il•lusions que m’han de minorar les penes. A finals d’aquest mes esperem un germanet per a la Marina. Es dirà Pau. Per el mes de febrer tinc un audiovisual en una llar de jubilats de Girona. Els passaré dos vídeos: “Flors de casa nostra” i “Un tomb per Mallorca”.
Això m’ocuparà uns quants dies i em distraurà. Arribarà la primavera i els camps lluiran nous i tendres colors i s’emplenaran de flors, insectes, papallones... i jo els empaitaré amb les meves càmeres fotogràfiques. I xalaré fent fotos, tot i que tinc per ben cert que el record de la Paula hi apareixerà en molts moment i que allà en mig de la natura, sol i sense por de ser vist per ningú, les llàgrimes fluiran generoses i sense vergonya.
Vull, però, que aquests records no siguin motiu de pena sinó que serveixin per adonar-me de que he estat molt afortunat per haver pogut gaudir de la seva companyia durant aquests quasi set anys.
Potser ens hauríem conformat amb una bona amistat, una bona companyia, un fer-nos costat... però, eren tants els punts comuns, les afinitats de gustos, l’harmonia de caràcters que ben aviat es va convertir en profund i generós amor. Amor serè, tranquil, reposat, segur de sí mateix, això ens emplenava de joia i ens donava una confiança i una felicitat absoluta.
Compartíem les feines de la casa de manera natural. Jo les més pesades, ella les més delicades. Ella “granava”, jo, darrere seu, fregava. No tan bé com ella hauria volgut. Em “renyava” perquè tardava massa en canviar l’aigua del cubell i, a voltes, no fregava sota el llit.
A la cuina també compartíem la feina. Jo era l’encarregat de l’escudella, dels rostits, de la verdura... ella del forn, dels “aguiats” (guisats), del peix... L’arròs el fèiem a mitges, ella dirigia les operacions, mentre jo fregia a la paella el marisc i la carn, ella preparava la verdura, les carxofes, el pebrot, els xampinyons. Retirats la carn i el marisc, fregia les verdures juntament amb el calamars. Acabat això, ho ajuntàvem tot i ella agafava el comandament de l’operació i jo ja em retirava. Posava l’aigua ben mesurada a la paella i deixava que anés bullint. De tant en tant ho tastava i quan veia que el suc ja tenia bon gust, apagava el foc. Vint minuts abans de dinar s’encenia de nou, s’hi tirava l’arròs i a esperar que estigués en el seu punt.
Quan havíem de fer alguna feina de la casa que sabia que no m’agradava gaire, m’ho demanava d’una manera tan suau i amb tanta delicadesa que ja et desarmava i no hi podies posar resistència:

- Ja sé que t’impacientaré... però... avui hauríem de fregar... o netejar els vidres... o les persianes....

Aquell dia es netejava la casa sense rondinar.
Li agradava molt anar de tant en tant al mercat de Tordera el diumenge, però, com que veia que jo patia passejant entre aquella munió de gent, havíem trobat la solució: mentre ella anava al mercat, jo me n’anava a la riba de la Tordera a fotografiar floretes i animalons. A l’hora convinguda ens trobàvem al cotxe i tots dos tan contents.
El febrer és el mes dels ametllers florits. El passàvem sempre a Palma. És també el temps de les rebaixes i quan no anàvem a fotografiar ametllers a la Paula li agradava anar al centre de Palma i firar-se d’algun vestit. Com que ja sabia que als homes no els agrada gaire, per no dir gens, mirar aparadors, em deixava assegut en algun bar de la zona i mentre jo em prenia la cervesa ella mirava si trobava quelcom per a ella i per a mi. Quan ja ho tenia més o menys triat em venia a buscar i anàvem de dret al lloc on hi havia el vestit escollit i després d’escoltar la meva opinió s’acabava de decidir.
Al principi de viure junts xerràvem tota l’estona. Teníem tantes coses per explicar-nos! Amb el temps ja quasi ens ho havíem explicat tot i passàvem llargues estones junts, però, sense parlar. Vam passar moltes hores junts, jo a l’ordinador i ella, rere meu, pintant algun quadre. Estàvem callats, semblava com si estiguéssim sols, però, sabíem que teníem l’altre al costat i ens fèiem companyia.
Ens hem estimat molt i ens ho dèiem a cada instant. La Paula m’ho ha dit una i mil vegades durant aquests maleïts quatre mesos i mig d’estar a la UCI de Son Dureta. M’ho deia a la seva manera, en un principi, quan encara tenia forces, al no poder parlar, es posava la mà damunt el cor i després m’assenyalava a mi. Quan va poder parlar una mica, m’ho deia amb el seu fil de veu. Quan no podia parlar i a dures penes podia agafar un bolígraf, va mig escriure quelcom que s’intuïa que deia: ”t’estimo”.
Quan ja no va tenir força a les mans i tampoc podia parlar em tirava petons amb la boca.
Em va dir que m’estimava amb la mà, per escrit, llençant petons, però, sobretot, SOBRETOT, m’ho deia amb els ulls, amb aquells ulls grossos, clars, plens d’angúnia, de temor... i alhora serens, resignats i plens d’amor...
Gràcies Paula. T’ESTIMO!!!
Feia poc més d’un mes que vivíem junts que li vaig fer aquest poema que penso que és un dels millors que he escrit:

A LA PAULA: MAI NO ÉS TARD

Et miro quan passes amb passes cansades,
Pujant les pujades, camí sense nord.
O passes amb passes que són insegures,
Que dubten, vacil·len i no van enlloc.
El terra et desgasta la vella espardenya
I deixa ennegrida la cama corseca
Amb la polseguera que aixeca la passa.
Les mans et tremolen, els llavis també,
La suor que t’amara, baixant per la cara
Dibuixa perfils de dona cansada,
Cansada de viure, cansada de tot
Llavors jo voldria... donar-te alegria
Tornar-te a la vida, donar-te conhort.
Ser pedra que et dona, al peu de la via,
Seient si vols seure, seient i repòs,
Que et torna el respir i et deixa fer un mos.
O ser-te l’airina que sols s’endevina
quan mou tos cabells i eixuga les gotes
que mig diluïdes s’amaguen mandroses
dedins les arrugues d’un rostre colrat.
Mig sense voler-ho el vent humiteja
tos ulls que no miren, de massa cansats.
Vull ser caminant que fa el teu camí,
que et troba cansada i et fa de coixí
et dona la mà, t’estira, t’aixeca,
t’arranca un sospir, sospir que no et reca
que aflora manyac i es torna somrís
i sense signar-lo, neix un compromís,
D’amor i esperança, de joia i gaubança
I encara que sigui només de puntetes
Gaudint de carícies, ja quasi oblidades
Petjant vells camins que foren fressats
D’antics cossos joves, llavors sense xacres
D’esveltes figures, de cors benaurats
D’estómacs mai plens, de buides butxaques.
Ni penes, ni pors, ni esperit de venjança.
Sols feina, pobresa i un xic d’esperança.

(Primer premi de poesia en el segon concurs literari organitzat pel la Llar de Jubilats de Santa Coloma de Farners)

LA MÀ QUE EM DONARES

La mà que em donares, prenguí - la content
I amb passa acoblada, cercant nou destí
Absorts i feliços pel mig de la gent
Curulls d’alegria anem fent camí.

El fresc rierol ens marca sendera
Sanefes del riu, els marges en flor
Cercant la mudança, tenim la passera
Que dòcil ens porta a l’altre cantó.

Com dos siamesos anem sempre units,
Glatir d’un sol cor que mou dues vides
Els pocs entrebancs, són tots assumits
I creixen les joies quan són compartides.

L’amor mai romput, la bona harmonia
La pau que ens amara, no res és mesquí,
Golafres bevíem d’eixa malvasia
Quan sàdica parca l’amor em prenguí.

No tinc alegria, ja no surt el sol
La nit que és més fosca, més fosc deixa el cor
Perduda l’aimia, sols tinc desconsol.
L’ocella no canta, corferida ha mort.


PAULA

Que bonica n’és la Paula
La més dolça d’aquest món
És la fada de la faula
Que de nit ronda la font.

La mirada té serena
Amb els ulls plens d’alegria
De la nit, és lluna plena,
Cel rogent, quan neix el dia.

Dins sos ulls brilla un cel blau
Amb perfum de paradís.
Serenor, gresol de pau,
Sol ixent el seu somrís.

Com floreta la més bella
És la Paula quan somriu
És una roja rosella
Que dintre de mon cor viu.

TON COR ÉS FLOR ROSADA

Ton cor és flor rosada
Que es bada per a mi
Dedins hi vull fer estada
L’amor serà el coixí.

Dedins la rosa rosa
Que es bada per a mi
Ja el cor joliu reposa
L’amor li fa coixí.

I com l’obrera abella
Del nèctar en fa mel
Del foc que ens aparella
En fem bocins de cel.


LA MÀ QUE EM DONARES

La mà que em donares, prenguí - la content
I amb passa acoblada, cercant nou destí
Absorts i feliços pel mig de la gent
Curulls d’alegria anem fent camí.

El fresc rierol ens marca sendera
Sanefes del riu, els marges en flor
Cercant la mudança, tenim la passera
Que dòcil ens porta a l’altre cantó.

Som dos siamesos, dos cossos units,
Glatir d’un sol cor que mou dues vides
Els pocs entrebancs, són tots assumits
I creixen les joies quan són compartides.

L’amor mai romput, la bona harmonia
La pau que ens amara, no res és mesquí,
Golafres bevíem d’eixa malvasia
Quan sàdica parca l’amor em prenguí.

No tinc alegria, només desconsol
La nit que és més fosca, més fosc deixa el cor
Perduda l’aimia, corferit i sol.
L’ocella que em canta, canta un cant de mort.


SONET A LA PAULA

Camino per terres suara petjades
Per dos cors curulls llavors d’il•lusió
Que no tenen pena, que no tenen por
Puix totes les hores els són benaurades.

Mes... ai! la ventura no sol durar gaire,
Un fat implacable du mals averanys,
El cel s’ennuvola de núvols estranys,
I l’aire s’empesta i agafa mal caire.

Un baf d’ombra fosca amara ton pit
I perd tota força ton cos demacrat.
Els teus ulls s’apaguen... jo ofego el meu crit.

L’alè que s’envola, els ulls m’ha negat
La gola se’m nua... i caic atuït.
Ja res no m’importa... ja tot s’ha acabat!.

ENYORS

Quan s’acluca la parpella
brolla com un xiuxiueig
molt subtil a cau d’orella,
ben segur que deu ser d’ella...
ella em parla i no la veig.

I allà dins la cuina vella
Noto com un bellugueig.
Al forn s’hi cou la porcella
Al fogó bull l’escudella...
Ella hi cuina i no la veig.

Als meus ulls plens de tristor
s’hi dibuixa un llampegueig,
boleros, ritme i color,
tuls eteris, ball rodó...
ella els balla i no la veig.

Vagarós per la natura,
Amb moixaines de l’oreig,
passa lenta que s’atura,
ulls que furguen, amargura.
ella em cerca i no la veig.

Corferit per l’enyorança
Tinc cap-rodo i tinc mareig.
Vago per tota l’estança
amb l’estèril esperança
d’albirar-la i no la veig.

Decebut aguaito endins:
Dins el cor moix sotragueig,
Enyors de gemats jardins
Records vells adamantins...
Ella hi és i no la veig.


QUAN ES BADIN LES PONCELLES

Quan es badin les poncelles
Aniré a la feixa gran.
On trobàvem les orquídies,
On encara se n’hi fan.

M’ajauré, el nas en terra
Com un gos que està caçant
Vull sentir-te l’alenada
Dins les flors que es badaran.

I en llurs cors acolorits
Hi veuré els teus ulls brillar
Quan els faci una besada,
Abans no em posi a plorar.

Després ran la paret seca
Anirem passant records,
Solament els records dolços
Perquè alegrin nostres cors.

Sé que la cendra escampada,
Mai no l’ha de moure el vent,
Serà al cor de les poncelles,
On viuràs eternament.

Per avui, prou. La setmana que ve parlarem de la Carme Dorca.