Era el 19 de juny de 2002 quan vaig començar a escriure “diaris” a aquesta web, avui complim 15 anys i ho celebrem amb el número mil que el dedico a la Marina, la meva néta. El 999, que també és un número bonic, el vaig dedicar, el divendres passat, a en Pau l’altre nét.
He hagut de córrer un xic per fer coincidir el número mil amb els 15 anys de l’inici d’aquest diari.
El número 1 deia així:

COMENÇA EL DIARI: EL LLIRI VERMELL I L'ENGANYAPASTORS
dimecres 19 de juny de 2000

Aquesta pàgina vol ser un diari de la natura dia a dia. Anotant tot allò que vaig observant en les meves caminades pels camins de Maçanet i els Estanys de Sils ( d'aquí que posi " roc a roc " ) imitant aquell títol d'un programa radiofònic.
Als estanys he pogut observar com el lliri vermell (després he sabut que és el lliri de Sant Joan, hemerocallis fulva) està a punt d'obrir els seus capolls i el marcòlic encara està florit si bé la majoria de les flors estan ja passades.
A prop de cal Coix el bruc vermell encara està florit i la murtra té els seus capolls a punt de rebentar.
Fa tres dies he pogut observar des de la finestra de casa meva que l'enganyapastors ja ha arribat. Es posa dalt de la creu del campanar i fa curtes volades caçant insectes que volen atrets per la llum dels focus que il•luminen l'edifici.

Ara que hem arribat al n. 1000 reposarem una mica, farem vacances. Les vacances d’estiu, com quan no estava jubilat i feia de mestre.

Aquest diari, repeteixo, el dedico a la Marina, encara recordo com si fos ara quan em vaig assabentar de que seria avi per primera vegada. Estava a Mallorca amb la Paula, de dolç i punyent record, era ja força tard quan va sonar el telèfon: era el meu fill Lluís que em donava la notícia:

- No ho diguis, però, a ningú, la Montse no vol que, de moment, ho escampem. Només als pares va dir.

Vaig tenir una alegria immensa, aquella nit amb prou feines vaig poder dormir. La Paula m’havia dit que li hauria de dedicar un poema al futur primer nét, que després va resultar ser néta.
Totes les hores de desvetllament les vaig passar rumiant estrofes. Com sempre, em vaig llevar de bon matí, vaig anar a l’ordinador i vaig donar forma al nou poema “Estic content” que podreu llegir en el diari que vaig fer quan va néixer la Marina i que us poso a continuació:
“JA SÓC AQUÍ !!!
Maçanet, 3 d'octubre de 2007

Vaig arribar ahir a les 6h 20 minuts. Com el meu avi Narcís, m’agrada matinejar.
Els meus pares estan molt contents, com enfavats, diria jo. Els avis també. Diuen que sóc molt maca. A la fotografia no es pot veure gaire perquè era molt petita, tenia només tres hores.
Ara ja sóc més gran, tinc un dia i ja faig una altra cara.
Quan vaig anunciar que venia, els meus pares es van posar molt contents i ho van voler celebrar. No era més que un cigronet però ja vaig veure que tota la família m’estimava. A l’avi Valentí se li van escapar unes llàgrimes i l’avi Narcís em va dedicar un poema que el va posar a la seva web, em va fer molta gràcia. Està xalat, vaig pensar, però m’agrada, me l' aprendré de memòria.
Encara el recordo, deia així:

ESTIC CONTENT

Estic content
i tinc més fe
de fa un moment
no sé per què.
O potser sí...
però, no ho puc dir!

I veig la gent
de millor caire
i no ho entenc,
no ho entenc gaire
O potser sí...
però, no ho puc dir!

El got mig buit
el veig mig ple,
la pena ha fuit
no sé per què
O potser sí...
però no ho puc dir!

Un cel més blau,
una mà tendre,
tot ara em plau,
no ho puc entendre.
O potser sí...
però, no ho puc dir!

A ran de cor
com un ring ring
bategant fort,
no sé què tinc.
O potser sí...
però no ho puc dir!

Quan sigui un xic més gran també voldré fer poemes i diré a l’avi que me’ls posi a la web.
Ah!, no us ho havia dit, vaig pesar tres quilos cinquanta grams i tinc una llargada de cinquanta-un centímetres.
El meu pare diu que tinc les mans grosses i que seré molt alta. Pensa que seré bona per a jugar a bàsquet. No sé si m’agradarà...
Els que sí m’agraden són els meus pares. Són molt macos i es desfan per mi.
A la panxona de la meva mare hi estava molt bé. Ella no fuma ni ha fumat mai ni m’ha portat a llocs tancats on hi hagués fum. Tampoc beu i així no se m’ha embrutat la sang ni el cervell amb alcohol.
No ha pogut anar a ca la iaia de Blanes perquè té gats, que tot i ser molt bonics, diuen que m’haurien pogut encomanar no sé quina mena de malaltia. Gràcies mama!
Ahir vaig rebre moltes visites. La primera la de la iaia Ramona de Blanes, que era la que estava més a prop i se n’havia d’anar a treballar.
Després el meu tiet, en Dani, el bomber, que em va fer una foto molt graciosa, penso que ens avindrem bé, després va venir l’avi Narcís: el vaig veure molt gros però sembla que també m’estima. Jo obria i tancava les mans com si volgués agafar no sé què i ell ho aprofitava per posar el seu dit dins el palmell perquè li agafés. Va dir que tenia les mans fredes. Poca-solta, me les hagués tapades doncs!
Entre el tiet i ell em feren un munt de fotos. De tants flashos semblava que llampegués. Quedava mig enlluernada. Sort de la mare que va venir en el meu ajut i els va renyar. Llavors van fer les fotos de més lluny i ja no em molestaven tant.
Després van venir els avis de Barcelona. A la iaia se li va escapar una llagrimeta de contenta com estava.
L’avi Narcís se’n va demà cap a Palma, fins el desembre no tornarà. Ja quasi no el coneixeré.
M’ha dit que us digui que avui posarà més fotos del viatge a la Bretanya i que a Palma de moment no li funciona l’internet i per tant no podrà llegir el correu ni escriure a la web fins que estigui tot solucionat.
Bé, estic un xic cansada. Sóc petita i encara estic una mica masegada del part. Per avui prou.
Ens veurem més endavant!”

Ara la Marina està a punt de fer 10 anys, va molt bé al col•legi, el Joaquim Ruyra, allà on hi vaig exercir durant 31 any. Com m’hauria agradat poder-la tenir a classe, com vaig poder fer-ho amb els meus fills!
Practica el tenis i ja forma part del club de patinatge artístic de Blanes.
Ella i en Pau són la meva alegria, n’estic molt orgullós i me’ls estimo molt.

Bé, passades les vacances anirem pel 2000!!! Tingueu bon estiu!!!