Divendres passat vaig anar a fer un recital a l’EspaiCaixa a la plaça Poeta Marquina de Girona.
M’ho va demanar l’amic Lluís Corredor amb qui col•laboràvem en les mensuals Jornades Poètiques al Casal d’Avis de Maçanet de la Selva durant més de quatre anys. Ens ho passàvem bé.
Com bé m’ho vaig passar divendres passat a l’EspaiCaixa en el recital. La sala era petita i acollidora. Un grup d’unes quinze persones amics i amants de la poesia dintre d’un ambient familiar amb la Carme i jo.
Donava gust recitar en aquell ambient d’atenció i col•laboració al voltant d’una taula llarga que emplenava tota la sala. Era un recital-xerrada en que podíem parar-nos a mig poema per comentar aspectes del mateix. Es va crear un clima tan familiar que fins i tot jo, que sóc un desastre cantant, em vaig atrevir a cantar un poema que el professor de música i compositor Raimon Romaní em va musicar:

TON COR ÉS FLOR ROSADA

Ton cor és flor rosada
Que es bada per a mi
Dedins hi vull fer estada
L’amor serà el coixí.

Dedins la rosa rosa
Que es bada per a mi
Ja el cor joliu reposa
L’amor li fa coixí.

Mon cor es torna rosa
capoll a punt d’obrir,
no res que em faci nosa
l’amor ja pot florir.

I com l’obrera abella
Del nèctar en fa mel
Del foc que ens aparella
En fem bocins de cel.

Us poso uns quants poemes que vaig recitar:

TRAMUNTANA

Bufa vent que véns del nord,
qui no estimi el català
condueix-lo a bon port
o arrossega'l mar enllà.

Vinc de cara, tramuntana,
al teu si hi he de ficar,
el meu cor de bona gana,
dintre teu a marinar.

Dóna-li la teva flaire,
amb perfums de primavera,
que s'esventi i pugi enlaire.
Serà la meva senyera!

Per enlairar amunt el cor,
no et cansis mai de bufar,
bufa i rebufa ben fort!!,
que trempes un català.

Quan tu xiules tramuntana,
tot comença a trontollar,
la terra és més catalana
i s'eixampla l'Empordà .

I tot bufant tramuntana
m'estàs inflant tant el cor
que m'hi cap tota la plana
i se'm torna niu d'amor.

D'aquest niu que ens agermana,
una font hi ha de brollar,
amb un doll d'aigua ben clara
que ja mai s'estroncarà .

Serà un doll d'aigua ben fresca,
serà el vent de l'Empordà,
tramuntana que t'engresca
i et fa ser bon català.

CÀRRITX

Cap un jaç de carritxeres
M’endugué es meu amat:
Férem totes ses dreceres,
En sortí amb es cul tallat.

Jo m’ho guardo, cosa vera
Com un dolç i aspre record
D’aquell jaç sense frontera
Que ha fet niu dins es meu cor

Quan lluco una carritxera
Hi ha quelcom que se’m remou
...Però s’amat s’ha fet enrere,
Mesell, diu que ja en té prou.

Ara estic tota pansida
Perquè s’amat no compleix
I si jo no em veig complida
S’amat meu de què em serveix?

QUAN ES BADIN LES PONCELLES

Quan es badin les poncelles
aniré a la feixa gran.
on trobàvem les orquídies,
on encara se n’hi fan.

M’ajauré, el nas en terra
com un gos que està caçant
vull sentir-te l’alenada
dins les flors que es badaran.

I en llurs cors acolorits
hi veuré els teus ulls brillar
quan els faci una besada,
abans no em posi a plorar.

.Sé que la cendra escampada,
mai no l’ha de moure el vent,
serà al cor de les poncelles,
on viuràs eternament.

CARME LA MOLINERA.

Per camins de Vall de Bianya
Que engalana la tardor
Ve la Carme de la Canya
Barra, coca i pa rodó.

De petita, molinera,
Ha anat sempre enfarinada.
Quan la mola deixa enrere
Té la fleca preparada.

És de tan bona farina
Que ni un fat enverinat
Atueix aqueixa nina,
Nina ferma, pa torrat.

Per camins replets d’aspror
Tots dos junts anem fent via
Venim de punyent dolor
I cerquem nova alegria.

ENYORS

Quan s’acluca la parpella
brolla com un xiuxiueig
molt subtil a cau d’orella,
ben segur que deu ser d’ella...
ella em parla i no la veig.

I allà dins la cuina vella
noto com un bellugueig.
Al forn s’hi cou la porcella
al fogó bull l’escudella...
ella hi cuina i no la veig.

Als meus ulls plens de tristor
s’hi dibuixa un llampegueig,
boleros, ritme i color,
tuls eteris, ball rodó...
ella els balla i no la veig.

Vagarós per la natura,
amb moixaines de l’oreig,
passa lenta que s’atura,
ulls que furguen, amargura.
ella em cerca i no la veig.

Corferit per l’enyorança
tinc cap-rodo i tinc mareig.
Vago per tota l’estança
amb l’estèril esperança
d’albirar-la i no la veig.

Decebut aguaito endins:
dins el cor moix sotragueig,
enyors de gemats jardins,
records vells adamantins...
ella hi és i no la veig.

Gràcies amics de l’EspaiCaixa de Girona per ajudar-me a passar uns moments poètics entranyables!
Fins a la propera!