La setmana passada vaig tenir en Pau i la Marina a Maçanet. Ens ho vam passar molt bé. Amb el confinament per la pandèmia aquest any els he pogut veure molt poc.
Amb la Marina vam practicar comptar les síl·labes dels versos i juntament amb en Pau vam recitar el meu poema favorit “MAI NO ÉS TARD”. De primer el vam escoltar d’un recital meu. Els vaig fer veure de que s’ha de recitar a poc a poc i remarcant el ritme. En llegíem una estrofa cadascú i vaig quedar content de la seva habilitat. Un dia el gravarem els tres junts i el pujarem a la web. El nens van gaudir de valent jugant amb els cosins i amb els cosins de cosins. Tan aviat estaven en un pis com en un altre. A cops els nens amb els nens i les nenes amb les nenes i a cops tots plegats. De vegades en tenia sis o set corrent pel pis i jo assegut al sofà gaudint del bullici de la menudalla.
L’estrella de la setmana, però, va ser l’arribada d’en Pito-pito com el va batejar la Marina.
El va trobar en Pau, arraulit en un clotet. Em pensava que era una fulla va dir en Pau quan me’l va portar. Era un petit ocell que podria ser un cotoliu, una terrerola rogenca o... què se jo.
Estava més mort que viu, arraulit, ull cluc... vam donar-li pa remullat i després rovell d’un ou dur. Va començar a menjar i es va refer. Començava a fer petites volades i passejar de mà en mà. La Marina s’asseia al sofà i se’l posava a la falda. L’ocellic es passejava per tot el seu cos i fins i tot d’una petita volada s’enfila damunt el seu cap.
Vam pactar amb la Marina i en Pau que el guardaríem fins el dissabte per ensenyar-lo als seus pares i després el portaríem al camp, prop d’allà on el vam trobar i el deixaríem lliure.
No ens va donar temps, al tercer dia l’ocell va comença a cridar, piular, plorar com un desesperat. Es va anar encongint, apagant i en un moment va quedar mort. Allò va ser un drama, la Marina plorant calladament, en Pau, plorant i bramant com un desesperat. Li has de fer un poema em deia cridant...
Avui li he fet:

PITO-PITO

En Pau t’ha vist arraulit
dins d’un clot com una fulla
tremolós esporuguit,
fugint de la venterulla.

Pito-pito t’hem posat
no sé si t’agrada el nom
potser això t’haurà estranyat
prô aquí bategem tothom.

A casa dins un cistell
o a l’embosta que fa niu,
tu ens miraves de gairell
la Marina, riu que riu.

De primer, pa remullat,
i després un rovell d’ou
fit a fit ens has mirat
i tot ho trobaves nou.

Un joguet per als petits,
que s’ha fos com un gelat.
Ens angoixaven tos crits,
enyors d’un fill emmarat.

Has passat com un llampec
has durat sols un instant,
manyagoi, no gens rebec,
quan t’has fos, tothom plorant.

Restes ara en el record
d’una troballa d’estiu,
hem plorat la teva mort
dins el cor per sempre viu.

Res més, dir-vos que aquest dissabte dins els actes que el Taller d’Història de Maçanet celebra en el Castell de Torcafelló presentarem “El Xou de l’Avi Xeu”.
Amb l’agraïment al Taller d’Història pel recolzament que sempre em donen m’acomiado fins a la propera,