Dilluns de la setmana passada vam presentar el llibre al Casal de la Gent Gran de La Canya. Hi havia més de cinquanta persones. Fou un èxit, un acte molt emotiu.
Va iniciar l’acte la Dolors, presidenta de la llar i va presentar el llibre la Montse Reixac que va ser qui em va presentar el 2012 el llibre “Quan es badin les poncelles”. Llavors ella era la presidenta.
Han passat només cinc anys i la vida ha canviat molt per a la Montse i en Josep, el seu marit, i no pas per a bé.
Avui la Montse és cega i en Josep ha hagut de passar una delicada operació al cervell que l’ha deixat amb les prestacions força limitades.
Tenen tot el suport de la família, però ambdós tenen una gran fortalesa i volen ser el més autosuficients possible. Ha calgut molt d’esforç, constància i voluntat. L’ajut i la protecció de l’O.N.C.E. han estat imprescindibles. Avui la Montse disposa d’aparells que li llegiran aquest diari, em diu que em segueix sempre, i qualsevol llibre o escrit que li posi.
La Montse i en Josep es fan ells sols el dinar. En Josep hi posa els ulls i la Montse les manetes i el saber. Una lliçó de vida digne d’admiració.
És per això que deia abans que fou un acte molt emotiu, la gent s’apropava emocionada a saludar la Montse, a voltes els reconeixia per la veu, a voltes calia un... sóc la... i llavors venien els petons i l’abraçada.
La Montse se sabia de memòria el poema “Quan es badin les poncelles” i el va recitar:

QUAN ES BADIN LES PONCELLES

Quan es badin les poncelles
aniré a la feixa gran.
on trobàvem les orquídies,
on encara se n’hi fan.

M’ajauré, el nas en terra
com un gos que està caçant
vull sentir-te l’alenada
dins les flors que es badaran.

I en llurs cors acolorits
hi veuré els teus ulls brillar
quan els faci una besada,
abans no em posi a plorar.

.Sé que la cendra escampada,
mai no l’ha de moure el vent,
serà al cor de les poncelles,
on viuràs eternament.

Aquest poema fa temps que se’l sap i l’ha recitat en algunes de les trobades amb gent de la O.N.C.E.
Va voler memoritzar per a l’ocasió:

PRIMAVERA DINS EL COR

Obre els ulls que és primavera,
ja batega el cor joliu.
Treu el nas l’herba fetgera
i escataina la perdiu.

En els marges tots gemats
guspiregen mil colors
que dormien acotxats
dins el cor de les llavors.

Primavera és la natura,
primavera és una flor,
ardiment sense mesura,
cor audaç que no té por.

Una nina enamorada
obre el cor de bat a bat,
amb la brusa espitregada
que obre els ulls de l’estimat.

Jo també sóc primavera,
amb el cor d’enamorat
d’una Carme molinera
que el bon Déu m’ha regalat.

Tenia por d’equivocar-se i jo , al seu costat, l’ajudava si algun cop s’encallava.
Gràcies Montse i Josep per ser tal com sou!
He d’agrair, per acabar, l’ajut en la recitació de poemes del llibre de la Gabriela, companya d’en Manel Fortis, escriptor emergent i que també viuen a La Canya.
Deixeu-me acabar amb el toc d’humor de dos poemes del llibre que potser són una mica atrevits:

GRAS COM UN TEIXÓ


Menjo, menjo tot el dia,
menjo, menjo dia i nit,
menjo per golafreria
i perquè em dóna delit.

Peus de porc i tripa i pota
i vedella amb rovellons,
allioli quan em rota
i de vi, tres petricons.

La carn d’olla, l’escudella,
l’arròs brut, la fideuà...
fart l’estómac s’esbardella
i està a punt de rebentar

No penso en colesterol
ni en pressió descompensada.
Vull menjar carn de perol,
i xulles de cansalada.

Si la panxa està contenta,
els genolls no ho estan pas,
m’ho recorda la parenta:
- Cada dia et veig més gras.

És veritat això que diu,
doncs la panxa ja em fa nosa,
no puc veure on neix el riu,
ni sé on tinc aquella cosa.

Al mirall faig mala ganya
i em cal cercar solució,
si la bàscula no enganya
estic gras com un teixó.

Tot el mal de la gent grassa,
hi poso les mans al foc,
no ve pas de menjar massa
el mal ve... de cagar poc!


PASSA EL TEMPS

Tothom té quelcom a dir
i té dret a ser escoltat.
Tothom té un cor per glatir
i té dret a ser estimat.

Estimar sense patir
amb el cor ben engrescat
per fer un tast cada matí
d’un amor apassionat.

Més tard minva ja la gana
i amb el cor desencisat
es fa un tast a la setmana
d’un amor apaivagat.

Estimar no costa res,
tot i estar un pèl cansat,
fer un tast un cop al mes
d’un amor un poc migrat.

Fer l’amor ja costa prou
puix de força no n’hi ha pas,
un i prou cada Ninou
i que sigui any de traspàs.


Per avui prou, Gràcies La Canya! Fins a la propera!