Avui fa tres setmanes que la Carme ens va deixar, la ferida encara sagna. Ja soc al meu pis de Maçanet, ja sols em queda el record, l’enyor i moltes hores de solitud. M’entretinc recopilant fotos i records. Onze anys de viure junts han donat per a molt, Malauradament la Carme ja no hi és, però, tot allò que ella em va ensenyar estimar encara ho tinc i ho estimo. Estimo els seus fills i la seva família, estimo La Canya i la seva gent, Olot, els Amics de les Lletres Garrotxines, de qui tant he après, també a Garrotxa Cultural i a Rapsòdia Veus Literàries amb qui tant vam col·laborar i crear vincles d’amistat.
Aquests 11 anys d’estar amb la Carme m’han donat per publicar quatre llibres. A la Carme li vaig dedicar el tercer “QUAN EL CEL SERÀ SERÈ” i si puc l’any que ve m’agradaria dedicar-li el sisè, a títol pòstum.
Ara intentaré guardar la llàgrima per a mi i parlar només de l’enyor i dels records. Potser el record més agradable que guardo de La Canya és de quan em van encarregar de fer el Pregó de la Festa Major de l’any 2015, un honor per a mi. Feia 5 anys que estava amb la Carme i va voler ser com una manera de presentar-me a la gent d’aquell poble que ja estimava tant. Us el poso:

Pregó Festa Major de La Canya del 2015

“Intentaré fer-ho curt, doncs tal com deia aquell capellà al seu vicari: “Els sermons curts mouen el cor, els sermons llargs mouen el cul” .
Bona nit gent de la Canya, de Sant Joan o de Vall de Bianya doncs ja sabeu que:

Han partit la nostra Canya
com a capça de bombons
Uns seran per Vall de Bianya
altres per Sant Joan les Fonts
Hem sentit dir a tarambanes
que ja mai seràs bastó,
ni en som ni en tenim ganes
que ser canya és molt millor.

Ara us he de confessar que a mi, de petit, ja m’agradava La Canya.
No tindria més de quatre anys i...LA CANYA ERA EL NOSTRE CAVALL
Una canya, agafada pel cap gruixut i millor si a l’altra punta encara conserva les fulles, posada entre les cames, sostinguda amb una mà i a l’altra un bastó i ja tenim un genet amb el seu cavall .
Arri , tatano dèiem els marrecs més petits mentre donàvem un cop de bastó al cavall i ens posàvem a córrer tots junts fent carreres per les resseques carreteres de carros al mig d’un núvol de polseguera que nosaltres mateixos aixecàvem.
Més endavant la canya ens servia per fer... UN BADOC per anar a abastar figues; un BUFADOR, per aflamar les estelles del foc mig apagades; UNA FITORA per anar a pescar granotes a la riera; UN BOTIRÓ per anar a pescar anguiles.
Ja veieu, doncs, com n’ha estat d’important La Canya per a mi. Us faig una breu narració esquitxada de poemes per explicar-vos les peripècies que he hagut de passar fins retrobar-me amb LA CANYA:
Neixo a Maçanet de la Selva l’1 de desembre del 38, quasi al final de la guerra civil. El meu pare feia tres anys que era a la guerra. Aquí els números no surten. Cal una explicació que en el seu temps la mare ja es va preocupar de donar-nos:
Al meu pare, quan estava al front se li va tancar una porta. Una infecció als ulls per ser més exactes. Aquesta porta tancada va propiciar una setmana de permís per anar a casa i que se n’hi obrís una altra.
Per aquesta altra porta vaig sortir jo, nou mesos més tard.
Aquell escanyolit espermatozoide que el meu pare hauria generat a la guerra a més dels gens normals, que tot bon espermatozoide ha de tenir, en portaria uns altres, fruit de les circumstàncies, arrapats com llagastes i que serien engendradors de por i valentia, de ràbia i d’angoixa, d’ànsies de pau i de fòbia a la guerra i a la violència. Segur que sí
La gestació en el ventre d’una mare que havia de viure i sobreviure sola, amb dues criatures petites, al mig de la guerra i de la misèria, tampoc va ajudar a que jo pogués sortir ben refet, tendre, amorós, afectuós i dolç.
Vaig sortir, doncs, prim, esquifit, escardalenc, renoc, nyicris, malaltís, esquerp i poruc. Resumint: Una desgràcia! Passo la meva infància en constant contacte amb la natura. Estudio batxillerat i després magisteri, aprovo oposicions i començo a exercir de mestre. Ha estat la meva vocació. Un any a Anglès, un a Figueres i ja com a propietari definitiu 4 anys a Vilanant. Estic enamorat de l’Empordà i de la seva


TRAMUNTANA

Bufa vent que vens del nord,
qui no estimi el català
condueix-lo a bon port
o arrossega'l mar enllà.

Vinc de cara, tramuntana,
al teu si hi he de ficar,
el meu cor de bona gana,
dintre teu a marinar.

Dona-li la teva flaire
amb perfums de primavera
que s'esventi i pugi enlaire
serà la meva senyera.

Per enlairar amunt el cor,
no et cansis mai de bufar,
bufa i rebufa ben fort,
que trempes un català.

Quan tu xiules tramuntana
tot comença a trontollar,
la terra és més catalana
i s'eixampla l'Empordà .

I tot bufant tramuntana
m'estàs inflant tant el cor
que m'hi cap tota la plana
i se'm torna niu d'amor.

D'aquest niu que ens agermana
una font hi ha de brollar,
amb un doll d'aigua ben clara
que ja mai s'estroncarà .

Serà un doll d'aigua ben fresca,
serà el vent de l'Empordà
tramuntana que t'engresca
i et fa ser bon català.

Em caso i anem a viure a Blanes, aquí exerceixo de mestre al col•legi Joaquim Ruyra durant 31 anys, fins a la jubilació:
Tenim dos fills. Als cinquanta-cinc anys em separo i vaig a viure a Maçanet. Escric un poema:

MARINADA SOLITUD

Tinc el jo vestit de dol
tot farcit de nafra i queixa
l’esperança ha pres el vol
malferit el cor s’esqueixa.

Més que saber on he d'anar
sé més bé de què fugir
viure vull sota un cel clar
només jo i el meu destí.

Amb la barca mar endins,
mar endins i més enllà,
esborrem passats camins
que no tornaré a petjar.
Mar i mar i només mar,
mar i cel i només blau,
mar i sol i cel i sal,
dolç repòs, gresol de pau.

Tot gronxant-me en les onades
rememoro antics records,
les promeses oblidades
ara ja fan tuf de morts.

Aquí sol, lluny del brogit,
no enyor pas la companyia,
miro en terra: és negra nit,
a dins meu ja es fa de dia.

Fruïm doncs la llibertat,
fruïm doncs d'aquest moment,
lliure tinc la voluntat,
deixo en darda el pensament.

Mar i mar i només mar,
mar i cel i només blau
mar i sol i cel i sal
dolç repòs, gresol de pau

I així que passin els dies
i així que passin els anys
s'esvairan les melangies,
s'esvairan també els meus planys...

...La mar plana, hi ha bonança,
queda lluny el temporal,
potser una reviscolança
no m’hauria de fer mal...

I potser anant fent via
pel camí trobi una flor
que em retorni l’alegria
i m’empleni d’il•lusió.
Mar i mar i només mar,
mar i cel i només blau
mar i sol i cel i sal
dolç repòs, gresol de pau.

Quan em jubilo, em començo a trobar sol i decideixo buscar companyia. Me’n vaig amb l’IMSERSO. El primer any no pesco res; el segon, quasi, quasi; el tercer, vaig a Matalascañas. El cinc de desembre conec la Paula, una mallorquina i el vuit de gener comencem a viure junts. Li dedico el primer poema:

MAI NO ÉS TARD

Et miro quan passes amb passes cansades,
pujant les pujades, camí sense nord.
O passes amb passes que són insegures,
que dubten, vacil•len i no van enlloc.
El terra et desgasta la vella espardenya
i deixa ennegrida la cama corseca
amb la polseguera que aixeca la passa.
Les mans et tremolen, els llavis també,
la suor que t’amara, baixant per la cara
dibuixa perfils de dona cansada,
cansada de viure, cansada de tot.
Llavors jo voldria... donar-te alegria
tornar-te a la vida, donar-te conhort.
Ser pedra que et dona, al peu de la via,
seient si vols seure, seient i repòs,
que et torna el respir i et deixa fer un mos.

O ser-te l’airina que sols s’endevina
quan mou tos cabells i eixuga les gotes
que mig diluïdes s’amaguen mandroses
dedins les arrugues d’un rostre colrat.
Mig sense voler-ho el vent humiteja
tos ulls que no miren, de massa cansats.

Vull ser caminant que fa el teu camí,
que et troba cansada i et fa de coixí
et dona la mà, t’estira, t’aixeca,
t’arranca un sospir, sospir que no et reca
que aflora manyac i es torna somrís
i sense signar-lo, neix un compromís...

d’amor i esperança, de joia i gaubança
i encara que sigui només de puntetes
gaudint de carícies, ja quasi oblidades...
petjant vells camins que foren fressats
d’antics cossos joves, llavors sense xacres,
d’esveltes figures, de cors benaurats
d’estómacs mai plens, de buides butxaques.
Ni penes, ni pors, ni esperit de venjança.
sols feina, pobresa i un xic d’esperança.

Amb la Paula vam viure quasi set anys meravellosos alternant la nostra estança entre Maçanet i Palma de Mallorca. Als sis anys i mig de viure junts, va emmalaltir i després d’estar cinc mesos a la UVI, el tretze de novembre de 2009 se’m va morir. Vaig anar a escampar les cendres a Galilea, el seu poble natal, en un lloc on anàvem a fotografiar orquídies. El fet m’inspira el poema que ha donat títol al meu darrer llibre:

QUAN ES BADIN LES PONCELLES

Quan es badin les poncelles
aniré a la feixa gran.
on trobàvem les orquídies,
on encara se n’hi fan.

M’ajauré, el nas en terra
com un gos que està caçant,
vull sentir-te l’alenada
dins les flors que es badaran.

I en llurs cors acolorits
hi veuré els teus ulls brillar
quan els faci una besada,
abans no em posi a plorar.

Sé que la cendra escampada,
mai no l’ha de moure el vent,
serà al cor de les poncelles,
on viuràs eternament.


A la Paula li he dedicat molts poemes, a Mallorca també:

NA FORADADA DE DEIÀ

Na Foradada,
no passis pena
que lluna plena
t’ha platejada
tota s’esquena.

La terra s’endinsa un xic mar enllà,
l’onada amorosa, curosa l’acull
i neta d’escuma la ve a besar.
Quan l’ona ve brava, arriba fins l’ull,
més fort - diu la roca - la mare ens oirà.

Allà dalt el poble, l’absència la puny.
sa veu de campana, per la serralada
sentim quan ens crida, però està massa lluny.
Dalt de la coma, la mare enyorada,
sent com l’onada a la roca retruny.

Na Foradada,
no passis pena
que lluna plena
t’ha platejada
tota s’esquena

Després de la seva mort, tinc setanta anys, estic trist i sol... no em resigno a enterrar-me en vida. El mes de maig me’n vaig a Eivissa amb l’IMSERSO. Trobo la Carme. El mes de juny comencem a viure junts. He estat i soc molt afortunat, amb la Carme he retrobat la felicitat.
Li dedico un poema:

CARME LA MOLINERA

Per camins de Vall de Bianya
que engalana la tardor
ve la Carme de la Canya
barra, coca i pa rodó.

De petita, molinera,
ha anat sempre enfarinada.
Quan la mola deixa enrere
té la fleca preparada.

És de tan bona farina
que ni un fat enverinat
atueix aqueixa nina,
nina ferma, pa torrat.

Per camins curulls d’aspror
tots dos junts anem fent via
venim de punyent dolor
i cerquem nova alegria.

La Paula em va fer conèixer i estimar Mallorca; la Carme m’ha fet conèixer i estimar la Garrotxa i de manera especial La Canya. Us estimo gent de La Canya, gràcies per acollir-me tan bé, aquí m’hi sento com a casa. Tot i que a voltes em costa d’entendre-us algunes paraules que jo no havia sentit mai, que són ben vostres i que jo també vull fer-me-les meves. Totes no, sou famosos pel verb “cardar”: “qui no carda a Olot no carda a enlloc” diu la dita i vosaltres dieu : “no em facis crits, m’ha fet crits.”.. això està descafeïnat .. s’ha de dir, com es diu a tot arreu: m’ha cardat crits o m’ha fotut crits... però mai: m’ha fet crits. Anem a veure altres paraules que m’han sobtat al moment d’arribar a casa vostra i que ja conec i m’agraden:

sabes....per saps
xerada, Fogueró de flama molt viva i alegre (Garrotxa, Ribagorça, Urgell); una foguera
escaufar per escalfar
ciderer, cidera.. per , cirerer, cirera.
aulina... per alzina
una llaura ... per...una arada
un aure,.. un arbre
Us les dic en vers:


Sabes noi fem la xerrada,
que, això sí, durarà poc,
mentre duri la xerada
que ens escaufa vora el foc.

Després sota el ciderer
o bé a l’ombra d’una aulina
farem crits a l’esparver
que ens empaita una gallina.

Amb la llaura va llaurant
un pagès aquí a la Canya,
mentre llaura va pensant
tenim parla ben estranya!

Tot menjant quatre cideres
sota un aure d’ombra grassa
em netejo les ulleres
per veure la gent que passa.

Us desitjo una bona Festa Major, bon concert, bones ballarusques i bona taula, això sí, amb moderació, no us passi com a mi, que he vingut:

GRAS COM UN TEIXÓ

Menjo, menjo tot el dia
Menjo, menjo dia i nit
Menjo per golafreria
I perquè em dóna delit.

Peus de porc i tripa i pota
I vedella amb rovellons
Allioli quan em rota
I de vi, tres petricons.

La carn d’olla, l’escudella
L’arròs brut, la fideuà
Fart l’estómac s’esbardella
I està a punt de rebentar

No penso en colesterol
Ni en pressió descompensada.
Vull menjar carn de perol,
I xulles de cansalada.

Si la panxa està contenta
Els genolls no ho estan pas
M’ho recorda la parenta:
- Cada dia et veig més gras.

És veritat això que diu.
Doncs la panxa ja em fa nosa,
No puc veure on neix el riu,
Ni sé on tinc aquella cosa.

Al mirall faig mala ganya
I em cal cercar solució
Si la bàscula no enganya
Estic gras com un teixó.

Tot el mal d’aquesta passa,
Hi poso les mans al foc,
No ve pas de menjar massa...
El mal ve... de cagar poc...

Moltes gràcies a tothom... BONES FESTES!!!”