Algun dia si tinc temps o hi sóc a temps i tinc inspiració he de fer un poema de les meves renúncies.
La vida és una corrua de constants renúncies que s’accelera a mesura que ens anem fent vells. Camins o portes que se’t tanquen, atzucacs que t’obliguen a parar i fer marxa enrere; tot són obstacles que t’empenyen a cercar nous camins, obrir noves portes o a salvar els obstacles que et barren el pas.
Del que us vull parlar avui és d’una petita molèstia que va aparèixer fa poc més de deu anys i arrossegaré tota la vida.
Tenia una busca a l’ull que no me la podia treure perquè no me la sabia veure. Prou que m’ho mirava al mirall, però no la trobava, vaig demanar ajut a la Paula, però, tampoc hi veia res. La busca hi era, tancava els ulls i, cara al sol, veia com es movia entre el líquid lacrimal o al menys era el que jo suposava.
Vaig anar a l’oftalmòleg i en un principi no veia res. Després d’una bona estona la va trobar.
- “eto no e na, e una moca.
Va dir-me el metge que parlava un andalús tancat molt graciós. És un despreniment d’un petit tros de la paret interna de l’ull. No fa mal, no fa nosa, però, ja el tens per a tota la vida. Què hi farem, resignació. Agafem-nos-ho bé. Li he fet un poema:


TINC UNA “MOCA” A L’ULL

M’ha dit un metge andalús,
que tinc una “moca” a l’ull
que fa el meu guipar confús
quan se’m mou al seu antull.

Deu ser “moca” collonera
doncs tot l’any fa la viu viu
m’emprenya a la primavera
i encara més a l’estiu.

Al meu ull s’hi ha escarxofat
i d’allà no en vol sortir
em tindrà ben mosquejat
fins el dia de morir.

Pensava que era una busca
resident fora de l’ull,
la veig ara bri de rusca
rondant per dins en remull.

Per avui prou, tingueu un bon estiu i viviu-lo amb alegria. Si podeu.