El sol s’endiumenja quan surt de bon matí. La primera impressió és sempre la bona, deu pensar, i és per això que quasi sempre se’ns presenta amb vestit nou multicolor, net i polit. Aquell dia es va presentar vestit insòlitament amb un vestit monocrom de color sèpia, això sí, jugant amb la llum i variades tonalitats. Quan em vaig llevar vaig sortir a la terrassa, la que dóna a la rotonda de la Canya, vaig quedar bocabadat en veure aquella original i bonica aurora. Vaig córrer a cercar la càmera i li vaig fer un munt de fotos, totes diferents i totes boniques.
Ara li he fet un poema que diu així:

AURORA SÉPIA I RÀNCIA

Ets aurora sépia i rància,
aurora d’un sol color,
No té això pas importància
quan véns plena de fulgor.

Preciosa i rebonica,
de color tot resclosit,
treus la llum de mica en mica
i anuncies jorn polit.

La Mare de Déu del Món
s’aixeca i dempeus t’admira
quan el seu Nin se li adorm
torna a seure a la cadira.

Llum ixent dolç fregadís
que al núvol fa pessigolles,
bona cara i un somrís
i les nines vénen molles.

És la nina riallera
d’un núvol que ara se’ns fon
i es fa boira pixanera
xopant la serra del Mont.

Fins a la propera.