El dimecres 13 d gener de 2013 vaig escriure el diari n. 786 que avui torna a agafar actualitat. Deia això:

“Ja fa dies que la Carme es va operar del galindó d’un peu i per aquesta raó, de moment, no podem anar a fer les habituals caminades “llevagreix” tan convenients després de la corrua de festes que hem passat.
No m’agrada anar a caminar sol, m’avorreix. Si puc anar amb la càmera i fer fotos, és una altra cosa, però, ara és mal temps. No hi ha flors i no trobo temes per fotografiar. És per això que vaig decidir fangar l’hort de la Carme. Una horeta cada dia, no és qüestió de cansar-nos massa. Vaig comprovar que després de fangar, quan em canviava el calçat assegut a una vella pastera que hi ha en un racó de l’hort hi havia uns quants ocells que anaven a cercar cucs a la zona fangada sense fer cas de la meva presència un xic camuflada.
A l’endemà me’n vaig emportar la càmera amb el tele instal•lat i des de la pastera vaig poder fotografiar, encara que un xic massa lluny, una cuereta blanca, un pit-roig i una cotxa fumada.
El dia següent, vaig agafar un cubell gros de plàstic i el vaig posar trabocat en un racó de l’hort al costat d’un caqui. Després de fangar una estona em vaig asseure en el cubell amb la càmera a punt. No va tardar gaire a venir la cotxa i se m’apropava força sense tenir por. Fins i tot d’una volada va venir a l’arbre on estava jo i, des de sota, li vaig poder fer unes quantes fotografies. Jo, sempre amb moviments lents, sense brusquedats, anava canviant de lloc el cubell seguint la paret i apropant-me on era la cotxa manyaga. Això va durar els quatre dies que vaig necessitar per fangar tot l’hort. Cada dia tenia més confiança i venia ben a prop meu, àdhuc mentre estava fangant.
Jo deixava la fanga clavada a prop del cubell i m’hi asseia amb la càmera a punt. No tardava gaire la cotxa en posar-s’hi al damunt. A tots els moixons el agrada posar-se en un lloc enlairat i des d’allà dalt poden veure millor si s0hi belluga algun papus o cuc. Tant és així, que els pagesos d’abans, els que fangaven, ja anomenaven aquests petits moixons amb el nom comú per a tots ells de “cagafangues” o cagamànecs.
Li he fet un fotimer de fotos, més de tres-centes. N’hi he fet amb un cuc al bec, damunt la fanga, damunt l’arbre, damunt la paret de l’hort, prop de l’estenedor de roba, damunt els terrossos...
He observat que les cotxes saltironen, és a dir, es mouen a salts, com els pardals i les garses, en canvi la cuereta camina i corre, però, no salta. El pit-roig em sembla que també camina, però, no n’estic segur.
Avui aniré posant una part d’aquestes fotos, la del pit-roig i la cuereta també, a l’apartat de fotografia “ Fotos 2013” que inauguro avui.
La cotxa fumada que em venia a veure cada matí era un mascle puix era negre, amb blanc a les ales i cua amb vermell rovellat. Les femelles són d’un gris brut i les ales apagades.
La gent no les coneix gaire tot i que se les pot veure solitàries sovint pels carrers i prop de les cases. Recordo haver-ne vist un niu en el garatge d’una casa al bosc que tenen uns amics de La Canya. Llavors no sabia quina mena d’ocellics eren aquells petits moixons negres que ens obrien el bec en sentir el soroll dels qui ens hi apropàvem. Pobrets es devien pensar que era sa mare que els portava l’aliment. Eren massa petits per poder ser merles, que també són negres. Ara he vist fotos de les cries de cotxa i ja no em queda cap dubte de la seva identitat.
Com no podia ser d’una altra manera, he hagut de fer-li un petit poema agraint-li la gentilesa de venir cada dia a fer-me companyia i servir-me de model amb mil i unes postures diferents.
Diu així:

COTXA FUMADA

Damunt la terra fangada
Que he fangat dins del meu hort
La gentil cotxa fumada
Manyaga hi cerca un tresor.

Mentre fango atrafegat
Ella hi cerca gens poruga
Quelcom que li empleni el pap
Sigui cuc, papus o eruga.

Té la ploma estarrufada
Per combatre la fredor
Quan no vol fer becarrada
Ella arronsa el caparró.

Deixo la fanga clavada
I m’assec en un recó
Per fer una foto preuada
No tinc pas model millor.”

Sí que n’he trobat un de model millor. Tota una niada de cotxetes gens porugues, rebesnétes o més enllà encara d’aquella cotxa amiga que venia a menjar els cucs i cuques que jo posava al descobert quan encara fangava, era un gener del 2013, ara es passegen manyagues per l’hort. A voltes pellucant pel terra, a voltes ajocades en algun replà enlairat cridant desesperades a sa mare qui acut amatent a portar-les-hi la becada enyorada. Com a la seva rebesàvia els he fet un munt de fotos i me n’ha quedat un bon grapat de força boniques, com per exemple el que il•lustra aquest diari.
Fins a la propera, després que ja hagueu anat a votar. Si us plau, feu-ho bé.

Nota: cada dia canviaré de foto, dins el mateix diari, a fi de que podeu veure’n una petita mostra.