Divendres passat vaig presentar el meu llibre “CÒDOLS MARCATS” , editat per Editorial Oliveras, a la Biblioteca Municipal de Maçanet de la Selva.
He d’agrair a l’Ajuntament i al Taller d’Història el seu suport que va propiciar que la vetllada fos un èxit.
Últimament faig els diaris molt curts, avui el farem molt llarg i us posaré quasi integrement la meva xerrada:

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE : CÒDOLS MARCATS un pom de contes.

És el meu primer llibre en el que no hi ha poemes, però, sí que intento que hi hagi poesia en els temes i en el llenguatge emprat.
Jo he bolcat en les meves fotos i en els meus poemes totes les meves vivències, aficions i sentiments. He intentat plasmar el meu amor a la natura, al paisatge, a les flors, als animalons.
Recordo que de petit el Sr. Serra,un MESTRE en majúscules, ens explicava que si en una sala hi havia dos pianos i tu tocaves una nota en un piano, un LA per exemple, les ondes sonores que en sortien abraçaven i estimulaven la corda del LA de l’altre piano fent-la vibrar i sonar una mica. Només el LA, les altres notes ni pessigolles.
Així mateix qui sigui d’aquesta meva corda i vibri amb els meus poemes també li agradarà aquest pom de contes. Doncs la poesia i la tendresa hi sura al llarg de tot el llibre.
Aquest pom de contes consta d’una novel•leta

,CÒDOLS MARCATS que ocupa la meitat del llibre. És el plat fort, amor d’adolescents, costums, records i vivències.

COVALAINA, un conte molt fantasiós de gegants, fades i bruixes.

ULLS DE MARIA, L’acció passa a Vilanant, encara que no ho digui i hi surten personatges que han existit, l’Enric, la Teresa i el gos Tom són reals i el que explica l’Enric també ho és. L’Enric i la Teresa estaven casats i a casa seva hi vaig viure quatre anys a pensió quan feia de mestre a Vilanant.

EN PEP PET
Pet, de borratxo. Una nena adolescent el farà apartar del vi i d’un tret matarà dos pardals.

LA MIXETA PORUGA
Les peripècies d’una gata que tenia por dels ratolins.

RATOLINA DATOLINA
L’amistat entre una ratolina i una nena petita que comença a parlar.

LA CORAL DE SON PERDIU
L’acció passa a Mallorca. Els animals de la possessió de la Marina van a Son Perdiu per aprendre una cançó. És un conte per a pàrvuls on es dóna peu a que els infants puguin participar constantment.

Per amenitzar la vetllada vaig recitar uns quants poemes relacionats amb els llocs on he viscut i les vivències personals.
Neixo a Maçanet:

CAPVESPRES DE MAÇANET

Quan vespreja a Maçanet
Hi ha un cel ple de lluentors
Quan en terra és temps de fred
Pugen al cel mil colors.

Tintes roges que la lluna
Com aquell qui no fa res
Les xarrupa d’una en una
Ara que el sol ja no hi és.

I després, dins la foscor
Diu que baixa moltes nits
A deixar un bes de color
A les galtes dels petits.

CAMPANES DE NIT

Campanes, de nit, calleu
Que hi ha un urbanita aquí
Que si essent de nit toqueu
Pobrissó, no pot dormir.

El paio està acostumat
Als sorolls dels avions
Al xivarri de ciutat
Amb sos cotxes i camions.

Gens ni mica això el molesta
I ho pot fàcil tolerar
Però li burxa dins la testa
El ning nang del campanar.

Toqueu, toqueu campanetes
Què s'ha cregut el merdós!...
Engeguem-lo a fer punyetes
Tant de bo que toqui el dos.

A ciutat tindran sa llei
Aquí hi ha la de l’embut
Si aquí es pensa que és el rei
Ai pobret ho té fotut.

Faig de mestre a Figueres i Vilanant : L’Empordà:

TRAMUNTANA

Tramuntana, aquí hi ha marro,
Catalunya bé ho ha entès:
encara és viu en Pizarro
no s’ha mort l’Hernán Cortés.

Bufa vent que véns del nord
qui odiï el català
condueix-lo a bon port
o arrossega’l mar enllà.

Vinc de cara, tramuntana,
al teu si hi he de ficar,
el meu cor de bona gana,
dintre teu a marinar.

Dóna-li la teva flaire,
amb perfums de primavera,
que s'esventi i pugi enlaire.
vull que em faci de senyera!

Per enlairar amunt el cor,
no et cansis mai de bufar,
bufa i rebufa ben fort!!,
que trempes un català.

Quan tu xiules tramuntana,
tot comença a trontollar,
la terra és més catalana
i s'eixampla l'Empordà.

I tot bufant tramuntana
m'estàs inflant tant el cor
que m'hi cap tota la plana
i se'm torna niu d'amor.

D'aquest niu que ens agermana,
una font hi ha de brollar,
amb un doll d'aigua ben clara
que ja mai s'estroncarà.

Serà un doll d'aigua ben fresca,
serà el vent de l'Empordà,
tramuntana que t'engresca
i et fa ser bon català.

ALS 55 ANYS EM SEPARO:

MARINADA SOLITUD

No penseu que parli sol...
és que parlo amb mi mateix.
l’alegria ha pres el vol,
i la pena m’atueix.

Més que saber on he d'anar
sé més bé de què fugir
viure vull sota un cel clar
només jo i el meu destí.

Amb la barca mar endins,
mar endins i més enllà,
esborrem passats camins
que no tornaré a petjar.

Mar i mar i només mar,
mar i cel i només blau,
mar i sol i cel i sal,
dolç repòs, gresol de pau.

Tot gronxant-me en les onades
rememoro antics records,
les promeses oblidades
ara ja fan tuf de morts.

Aquí sol, lluny del brogit,
cap enyor de companyia,
miro en terra: és negra nit,
a dins meu ja es fa de dia.

Fruïm doncs la llibertat,
fruïm doncs d'aquest moment,
lliure tinc la voluntat,
deixo en darda el pensament.

Mar i mar i només mar
mar i cel i només blau
mar i sol i cel i sal
dolç repòs, gresol de pau

I així que passin els dies
i així que passin els anys
s'esvairan les melangies,
s'esvairan també els meus planys...

...La mar plana, hi ha bonança,
Queda lluny el temporal,
Potser una reviscolança
No m’hauria de fer mal

I potser anant fent via
Pel camí trobi una flor
Que em retorni l’alegria
I m’empleni d’il•lusió.

Mar i mar i només mar
mar i cel i només blau
mar i sol i cel i sal
dolç repòs, gresol de pau.

Als 62 anys, ja jubilat, conec a la Paula a Matalascañas en un viatge de l’Imserso. Ens enamorem i comencem una vida junts alternant l’estança entre Palma de Mallorca i Maçanet:

MAI NO ÉS TARD

Et miro quan passes amb passes cansades,
pujant les pujades, camí sense nord,
o passes amb passes que són insegures,
que dubten, vacil•len i no van enlloc.
El terra et desgasta la vella espardenya
i deixa ennegrida la cama corseca
amb la polseguera que aixeca la passa.
Les mans et tremolen, els llavis també,
la suor que t’amara, baixant per la cara
dibuixa perfils de dona cansada,
cansada de viure, cansada de tot.

Llavors jo voldria... donar-te alegria
tornar-te a la vida, donar-te conhort.
Ser pedra que et dóna, al peu de la via,
seient si vols seure, seient i repòs,
que et torna el respir i et deixa fer un mos.
O ser-te l’airina que sols s’endevina
quan mou tos cabells i eixuga les gotes
que mig diluïdes s’amaguen mandroses
dedins les arrugues d’un rostre colrat.

Mig sense voler-ho el vent humiteja
tos ulls que no miren, de massa cansats.
Vull ser caminant que fa el teu camí,
que et troba cansada i et fa de coixí
et dóna la mà, t’estira, t’aixeca,
t’arranca un sospir, sospir que no et reca
que aflora manyac i es torna somrís

i sense signar-lo, neix un compromís,
d’amor i esperança, de joia i gaubança
i encara que sigui només de puntetes
gaudint de carícies, ja quasi oblidades,
petjant vells camins que foren fressats
d’antics cossos joves, llavors sense xacres
d’esveltes figures, de cors benaurats,
d’estómacs mai plens, de buides butxaques...
Ni penes, ni pors, ni esperit de venjança,
sols feina, pobresa i un xic d’esperança...

SET ANYS DESPRÉS SE’M MOR LA PAULA:

QUAN ES BADIN LES PONCELLES

Quan es badin les poncelles
aniré a la feixa gran.
on trobàvem les orquídies,
on encara se n’hi fan.

M’ajauré, el nas en terra
com un gos que està caçant
vull sentir-te l’alenada
dins les flors que es badaran.

I en llurs cors acolorits
hi veuré els teus ulls brillar
quan els faci una besada,
abans no em posi a plorar.

.Sé que la cendra escampada,
mai no l’ha de moure el vent,
serà al cor de les poncelles,
on viuràs eternament.

SET MESOS MÉS TARD, CONEC A LA CARME, en un viatge de l’Imserso a Eivissa. Ens enamorem i passem a viure junts alternant l’estança entre Maçanet i La Canya:

CARME LA MOLINERA.

Per camins de Vall de Bianya
que engalana la tardor
ve la Carme de la Canya:
barra, coca i pa rodó.

De petita, molinera,
ha anat sempre enfarinada.
Quan la mola deixa enrere
té la fleca preparada.

És de tan bona farina
que ni un fat enverinat
atueix aqueixa nina,
nina ferma, pa torrat.

Per camins replets d’aspror
tots dos junts anem fent via,
venim de punyent dolor
i cerquem nova alegria.

JO TAMBÉ SÓC PRIMAVERA

Obre els ulls que és primavera,
ja batega el cor joliu.
Treu el nas l’herba fetgera
i escataina la perdiu.

En els marges tots gemats
guspiregen mil colors
que dormien acotxats
dins el cor de les llavors.

Primavera és la natura,
primavera és una flor,
ardiment sense mesura,
cor audaç que no té por.

Una nina enamorada
obre el cor de bat a bat,
amb la brusa espitregada
que obre els ulls de l’estimat.

Jo també sóc primavera,
amb el cor d’enamorat
d’una Carme molinera
que el bon Déu m’ha regalat.

Per acabar els anuncio el llibre nou que estem preparant amb Editorial Oliveras de tema còmic – eròtic i recito:

GRAS COM UN TEIXÓ

Menjo, menjo tot el dia
menjo, menjo dia i nit
menjo per golafreria
i el menjar em dóna delit.

Peus de porc i tripa i pota
i vedella amb rovellons
allioli quan em rota
i de vi, tres petricons.

La carn d’olla, l’escudella
l’arròs brut, la fideuà
fart l’estómac s’esbardella
i està a punt de rebentar

No penso en colesterol
ni en pressió descompensada.
vull menjar carn de perol,
i xulles de cansalada.

Si la panxa està contenta
els genolls no ho estan pas
m’ho recorda la parenta:
- cada dia estàs més gras.

És veritat això que diu.
doncs la panxa ja em fa nosa,
no puc veure on neix el riu,
ni sé on tinc aquella cosa.

Al mirall faig mala ganya
i em cal cercar solució
si la bàscula no enganya
estic gras com un teixó.

Tot el mal d’aquesta passa,
hi poso les mans al foc,
no ve pas de menjar massa
el mal ve... de cagar poc.

Acabem l’acte amb un piscolabis .
Repeteixo: gràcies Maçanet, gràcies Taller d’Història, gràcies Juli Campeny, el seu President, gràcies Ajuntament de Maçanet de la Selva i a la seva Alcaldessa, Natàlia Figueras que ens honorà amb la seva assistència presidint la taula.
Fins a la propera!