Recordo que quan era adolescent ens deien que aquest divendres havíem d’estar callats i tristos perquè es commemorava el dia en que el Crist era crucificat en la creu. La veritat és que jo sí que estava trist. Trist i emprenyat perquè la mare no em deixava anar a jugar a futbol. Jo feia poc que havia perdut la fe i aquest fet encara em reafirmava més en la decisió presa.
En aquests moments de pandèmia i malalties la tristor amara els sentiments i la meva poesia n’és un reflex-
Aquesta setmana he fet aquest poema:

QUAN LA VIDA...

- Quan la vida ja no sigui vida
i no ens quedi ni un bri d’esperança
et diré de tot cor i agraïda
ves-te’n lliure no et faci recança.

- Vora teu tinc l’amor que m’has dat
tinc el cor ple de joia i passió
cor a cor amb batec compassat,
sense tu, el món fora presó.

Tots dos junts encarem un final
que s’apropa febril i arrauxat
cap lament per la paga infernal:

és el preu d’un amor confinat
amb escorta i destí immoral
i que em priva d’estar conformat.


Esperant temps millors us desitjo salut i felicitat.