Demà passat faré vuitanta tres anys, Déu n’hi do, durant molt de temps, ja ho hauria firmat d’arribar a aquesta edat. Ara no, ara voldria seguir uns quants anys més, si pot ser, tinc moltes coses encara per fer, però, quan m’arribi l’hora, penso que ho acceptaré conformat. Conformat i agraït, satisfet de les moltes coses bones que m’han passat i n’he pogut gaudir. Les dolentes estan oblidades i de ben segur que m’han ajudat a ressaltar les bones i gaudir-ne plenament.
Estic content de les meves aficions i la poesia n’és una d’elles i que m’ha alegrat la jubilació.
És una amiga que m’acompanya en tot moment, tant en les hores dolces com en les amargues. És com una vàlvula d’escapament de les meves emocions.
Jo sempre deia que “Mai no és tard” era el meu millor poema, que va florir en un dels moments més feliços de la meva vida. Quan després de set anys d’haver-me separat, vaig conèixer la Paula. El poema va néixer a Palma de Mallorca en els primers dies de viure junts.

MAI NO ÉS TARD

Et miro quan passes amb passes cansades,
pujant les pujades, camí sense nord.
O passes amb passes que són insegures,
que dubten, vacil•len i no van enlloc.
El terra et desgasta la vella espardenya
i deixa ennegrida la cama corseca
amb la polseguera que aixeca la passa.
Les mans et tremolen, els llavis també,
la suor que t’amara, baixant per la cara,
dibuixa perfils de dona cansada,
cansada de viure, cansada de tot.

Llavors jo voldria... donar-te alegria
tornar-te a la vida, donar-te conhort.
Ser pedra que et dona, al peu de la via,
seient si vols seure, seient i repòs,
que et torna el respir i et deixa fer un mos.
O ser-te l’airina que sols s’endevina
quan mou tos cabells i eixuga les gotes
que mig diluïdes s’amaguen mandroses
dedins les arrugues d’un rostre colrat.

Mig sense voler-ho el vent humiteja
tos ulls que no miren, de massa cansats.
Vull ser caminant que fa el teu camí,
que et troba cansada i et fa de coixí
et dona la mà, t’estira, t’aixeca,
t’arranca un sospir, sospir que no et reca
que aflora manyac i es torna somrís
i sense signar-lo... neix un compromís,
d’amor i esperança, de joia i gaubança,
i encara que sigui només de puntetes
gaudint de carícies, ja quasi oblidades.
Petjant vells camins que foren fressats
d’antics cossos joves, llavors sense xacres,
d’esveltes figures, de cors benaurats
d’estómacs mai plens, de buides butxaques,
ni penes, ni pors, ni esperit de venjança.
Sols feina, pobresa... i un xic d’esperança.

Aquest poema ha obtingut el primer premi en el concurs literari organitzat per la Llar de Jubilats de Santa Coloma de Farners l'any 2003.

La Paula i la Carme han estat els dos grans amors de la meva vida. Quan vaig veure que s’acostava la fi de la Carme volia expressar-li tot el meu amor en un poema que no desmereixés el que li havia dedicat a la Paula. N’ha sortit “CAMINS”, un poema, nascut del dolor, que m’agrada molt i del que també en vull fer-ne un vídeo.

En Ferran, el meu nebot, el que va crear la la meva web i me la cuida, ara m’ha posat un apartat titulat “POESIA RECITADA” on hi aniré afegint poesies recitades, de meves i d’autors famosos.
Ara ja podeu veure “MAI NO ÉS TARD”.
Tan de bo que us agradi.