Aquesta pàgina web és
un intent de conjuminar quatre de les meves aficions:
La fotografia, la poesia, la natura i la docència.
Intento a través de la fotografia i la poesia apropar-vos
una mica a la natura i fer-vos gaudir de les seves belleses.
Quan més la coneixereu, més l’estimareu; quan
més l’estimareu, més la respectareu. Tan de bo
que sigui així i que la pàgina us sigui agradosa. Si
m’ho feu saber al llibre de visites, llavors jo també estaré content.
El meu agraïment per en Ferran Munsó, nebot meu, que
s'ha cuidat de la part informàtica d'aquesta pàgina
web.
Gràcies per la vostra visita.
DIARI D'UN AMIC
DE LA NATURA:
IL CASTEL·LO MALEDETO DIMARTS 17 DE MAIG DE 2022
Recitant Il Castel·lo
Clica la foto per ampliar-la
En el recital del passat dia 6 vaig recitar aquesta llegenda macarrònica. Quasi me la sé de memòria. Ens la recitava el MESTRE Sr. Serra quan anàvem a l’escola. A mi em feia molta gràcia i me la vaig aprendre de memòria. Recordo que la vaig recitar l’estiu del 1968 en unes colònies que hi havia anat com a monitor a Sant Feliu de Guíxols. El capellà de les colònies era Mn. Martí Amagat, qui va organitzar com a cloenda una espècie de “foc de camp”. Jo havia fet una estrofa dedicada al rector de Platja d’Aro, que solia venir a visitar-nos. Era un home simpàtic molt alt i prim. El mini poema deia així:
De platja d’Aro el rector de llargada no n’hi falta. A l’estiu bé corre i salta prô a l’hivern, en un recó.
La rima a voltes et fa dir coses que no voldries, jo ho vaig fer sense mala intenció, però a Mn Martí no li feia gaire gràcia això de “corre i salta”, però, me la va deixar recitar.
Quan vaig recitar “Il castel·lo...”, fèiem la festa al carrer la gent que passava s’afegia a la rotllana i quan vaig acabar vaig rebre molts aplaudiments.
Us el poso:
IL CASTEL·LO MALEDETTO (llegenda macarrònica) . En un castel·lo perdutto entre boscos e jardinos tre gatti di pelo fino fachian "mau, marramiau"!!... Un buldoc vigilatore feto "bup, bup" tanto forte que pel forat d'una porte fuchen les gatti de pore. Il cani, oh maledetto! estaba forto angunioso... "bup, bup!" fachia rabioso "mau, mau" il gatti repette, e entre le cani e le gatti fachían gran saragatti.
In tanto, la figlia bel·la del conti d'aquel castel·lo cantaba in vocce di ciel·lo el "Yo te l'encendrél·la". Ma que noite! que delicia!... Luciente luna bel·lina reflexaba la bambina fachendola encantadora.
Al jardino il suo amanti dedicaba un tristo canti a la bel·la que il adora e ab la guitarra chafatta entonaba la Traviatta ab voche di regadora. Il conti, sentint bruggitto restando tutto esveratto brioso brinca del llitto, guipaba per un foratto... e viendo el gran jolgorio qua habia armatto el tenorio que era tutto un animale, obra presto la finestra e agafando l'orinale l'hi engega sobre la testa. Un sorollo estravaganti fatto al caure la terrissa e hubiera morto di risa qui vedere al pobre amanti de cap a pie regalanti, e hasta xopa la camisa.
En tanto que en el jardino la figlia have vedutto lo que a su amanti ha passatto, que estaba fetto un perdutto ab un olor nada fino... presto s'ha desmayatto desobre d'un balansino. L'amanti, fetto un salvaggio, vengativo pren coraggio: vol pujare pel balcone, li botaba el corazone, li fujiba la sabatta, l'ofegaba la corbatta, l'entrabanca el cinturone, ma viendo a la sua amante que estaba fetta un farsel·lo vol robarla del castel·lo... ma non troba la sortita.
Il conti tem la partita i viendo tanto alboroto me l'agafa pel gañotto e estreñendo se irrita fins arrancarli la vitta. Vendo q'ha fetto un ñapo ab una agulla di cappo clavada al cuore si mata, cayendo, povri signore com una ratta ofegatta di cappo al surtidore.
La figlia torna al sentito i al veder morto il suo amanti a galet beu salfumanti e la sua auca é finitta.
Resta il castel·lo perdutto, ya no s'ascolta cap canti ni la voce del amanti, nominato Sisebutto; tan solo l'eco lontano porta el tuf d'algun gitano ab un burro coix de pota, e va recto al corazonne la profunda e cruel canzone del roncar d'una granotta.