Quan l’any 2.000 vaig exposar a Blanes 50 obres de les 60 que llavors tenia de la col•lecció “foto-natura-poètica” molta gent em deia al acomiadar-se:
- M’han agradat totes... totes menys una...
- La nina d’aigua, veritat? – els responia jo.
- Això mateix... Pot ser molt bonica, però em fa pena i angúnia, em dóna tristor...
A mi em va donar un primer premi de quinze mil pessetes com a foto denúncia en el concurs de Tordera.
Vaig trobar aquesta nina al llit de la Torderola un dia d’estiu que m’hi passejava buscant el fruit i la flor de la dolçamara per fotografiar-los.
Estava enganxada al llot sec de la riera. Contrastava en aquell fons de porqueria la bellesa de les faccions de la cara i aquells ulls blaus tan bonics.
La vaig collir i juntament amb els seus encarcarats cabells hi va seguir un tros de llot sec a manera de “peineta”.
La vaig posar dreta, el coll encastat a la sorra, i vaig començar a fer-li fotos. Agafava flors de corretjola que hi havia al marge de la riera i els li posava als cabells o damunt l’orella perquè fos encara més bonica.
Quan vaig veure les fotos vaig tenir una decepció: aquelles flors es veien postisses, no lligaven amb el que volia representar aquell cap de nina abandonat.
Aquells dies havia rebut les bases del concurs de Tordera i se’m va acudir que podia treure’n profit de la nina com a foto denúncia.
Vaig anar a buscar-la, la vaig posar en una bossa de plàstic. No volia que la gent em veiés portant aquell cap de nina brut i fastigós. Vaig anar al pas de Vergés.
Allà encara hi havia una mica d’aigua en una bassa. Aigua bruta, però a mi, pel que la volia, encara m’anava millor.
La vaig ficar dins l’aigua perquè la cara i els cabells mullats brillessin més, la vaig deixar dreta clavada al fang de la vora de la bassa de manera que hom se la podia imaginar sencera dins l’aigua, sortint-ne només el cap i un tros de coll.
De les moltes fotos que li vaig fer, la que més m’agrada és la que he posat a la col•lecció.
Durant uns anys sempre que trobava nines abandonades, les fotografiava i els hi dedicava la corresponent quarteta. En tinc sis o set.
Ara en vull fer punts de llibre i he allargat cada poema amb tres o quatre estrofes més.
Avui us presento aquesta primera nina que vaig titular:

LA NINA D’AIGUA

La nina d’aigua no plora,
sos ulls no saben plorar,
deixen veure, prô, que enyora
qui abans la va estimar.

Ton cos ha perdut el cap
ta mestressa la vergonya
tot i ser nina de drap
eres neta i sense ronya.

t’ha tractat com fòtil vell
com si fossis poca cosa
i tu te n’has fet la pell
veient com li feies nosa.

Tens la testa encara dreta
i mirada de cel blau
t’imagino en aigua neta,
jo admirant-te com babau.

Fins a la propera.