Aquests últims dies hem estat passejant pels paratges de la Font Moixina i contemplem amb angoixa com la grossa bassa que hi ha, al costat dels camps de conreu s’està assecant. En prou feines hi queda aigua. Em recorda quan, a l’estiu, de petit anàvem a pescar peixos a les basses que s’empetitien per la sequera a la Torderola, la riera de Maçanet. (La propera setmana us en parlaré)
Avui vull parlar dels abellerols que he pogut fotografia en uns arbres propers a la bassa.
Feia temps que anava al darrere d’aquestes aus tan boniques i no trobava l’ocasió de poder fer-ho. Ara ben amagat els he fet un centenar de fotos. Això sí, de lluny i amb el vent la majoria m’han sortit borroses.
L’abellarol (Merops apiaster), és un ocell migratori, que marxa a l’hivern a l’Àfrica tropical i a l’Índia i a l’estiu als països mediterranis. És un dels ocells més bonics de les nostres terres de brillants colors: groga la gola, verd blavós el pit, i la part superior del cos , del cap i de les ales color de mel, el bec és negre..
Fa el niu en túnels de fins a dos metres excavats amb l’ajuda del bec i les potes a talussos de terra, desembocant en una cambra on hi posen els ous sense protegir-los amb cap niu com fan els altres ocells., sovint en petites colònies.
Als Països Catalans és una espècie legalment protegida.
Menja abelles, vespes, borinots, escarabats...
Els tenia fet un petit poema i ara l’he allargat. Diu així:

L’ABELLEROL

Vola i balla abellerol
amb el teu vol elegant
cel amunt i mai tot sol.
mentre voles vas cantant

Balla, balla dalt del cel,
balla i canta: riu riu riu,
blau i groc, ales de mel,
riu riu riu ell diu que diu..

Menja abelles tan se val,
i també qualque altre insecte,
per l’abella és que ens fa mal
i que el fa un ocell abjecte.

Jo me’l miro tan bonic,
amb colors tan ben lligats
que enfavat com ara estic
el perdono els seus pecats.

Fins a la propera!