Tot just comencem el 2019 som a temps encara, sempre s’hi és a temps, de fer nous propòsits i aquest any he volgut reunir en una carpeta a l’ordinador les meves millors fotos del 2018.
Ara tot sovint m’hi passejo i miro si alguna d’aquestes fotos m’inspira un poema. Aquest cap de setmana n’he volgut fer un inspirant-me en una foto de la Fageda d’en Jorda que aquesta tardor vaig fer.
N’ha sortit aquest poema:

LA FAGEDA D’EN JORDÀ

La Fageda ens tapa el cel
quan petgem els seus camins
el fullam s’ha fet de mel
somniant grocs i carmins.

Un pinsà que ens veu de lluny
llança prest un crit d’alerta.
La pinsana que s’esmuny
ha deixat branca deserta.

Dolça airina està aclofada
dins l’esclat de tons torrats,
muda, quieta i astorada
pels colors tan ben lligats.

Quina pau que s’hi respira...
...regalims d’eternitat...
Nostre cor cruix i sospira,
ben obert de bat a bat.

Jo camino amb passa lenta
ni tan sols sento el trepig
la mirada ve roenta
sadollant el meu desig.

Porto un nimbe de fageda
que me’l guardo dins el cor
que s’inflama i no es refreda,
que em colpeix i mai no mor.


És un poema encara calent i de ben segur que amb el temps hi afegiré alguna estrofa i en modificaré alguna de les que ara dono per bones.
Fins a la propera.!