El proper 16 de març, dissabte, a les dotze del migdia presento, a la Sala d’actes de l’Hospici d’Olot, el meu llibre “CÒDOLS MARCATS” un pom de contes, Editorial Oliveras.
És el meu quart llibre i el primer que escric totalment en prosa.
Consta de 7 contes:

CÒDOLS MARCATS

És el més extens,62 pàgines. Podríem dir que és com una novel•la costumista en la que es narra les aventures d’uns noiets que es van fent grans i barrejades amb les peripècies que passaran s’hi entaforen moltes vivències de la meva infantesa i costums del món rural.

COVALAINA.

14 pagines. Potser el més fantasiós. Un poble de gegants, unes bruixes, uns encanteris, neix una república...

ULLS DE MARIA

14 pàgines. Un cant al món rural, de la grandesa de les petites coses, de les persones humils i senzilles que contrasten amb aquest cruel món actual ple d’orgull, de supèrbia, d’egoisme, de mentides, d’estafes i d’aprofitats...

EN PEP PET

10 pàgines. Ens parla de l’enviliment d’un home per culpa de la seva dona i de la seva regeneració gràcies a l’habilitat d’una nena.

LA MIXETA PORUGA

12 pàgines. En parla d’una mixeta que tenia por de les rates i de com es va treure aquest defecte.

RATOLINA DATOLINA

7 pagines. Quan era molt petita la meva néta Marina jo l’anomenava sempre “Ratolina” i per diferenciar els dos avis que llavors encara tenia a mi m’anomenava “l’avi Datolina”. El conte parla de l’amistat entre una ratolina i una nena molt petita a qui la Datolina anava a llepar la cara per assaborir les engrunes de formatge que hi tenia.
Em vaig inspirar en allò que em va passar aquell dia que una rata salamenya em va llepar la cara. Ho explico en el diari 263 del 5 de maig del 2004: “UNA RATA SALAMENYA M’HA LLEPAT LA CARA”. Diu així:
“Nosaltres de petits a les rates grosses que sentíem córrer per la teulada en dèiem rates salamenyes i a Mallorca, m’ho va dir la Paula, rates tragineres.
D’això ja fa temps, més de setanta anys. Era de nit i jo estava dormint.
La nostra habitació, del meu germà i meva, era petitona. No hi havia cel ras: les bigues, llates i rajoles feien de suport a les teules.
A la nit sentíem les corredisses de les rates “salamenyes” quan s’empaitaven per les galeries que formaven les teules.
Estaria jo dormint tranquil•lament quan vaig notar que em llepaven la cara. Mig adormit vaig espolsar-me amb el braç el “llepador” tot dient:
-Passa, Tarsan!. – Pensava que era el gos qui em llepava.
Fora l’intrús, vaig cercar l’interruptor de pera que penjava de la capçalera i vaig obrir el llum. No vaig veure res.
Estranyat vaig tancar el llum i, un xic preocupat i intranquil, em vaig posar a dormir altre cop.
Al cap d’una estona vaig sentir uns sorollets al peu del llit. Torno a obrir el llum, el meu germà rondinant pel meu neguit, però mirant també si veia alguna cosa.
I tant que la vam veure!: una grossa rata sortia de l’habitació i se n’anava cap a la sala.
Els nostres crits van despertar la resta de la família. En un instant a la sala s’hi va aplegar tot l’exèrcit familiar.
Els homes en calçotets i la camisa que no ens llevàvem per anar al llit; les dones en camisa de dormir. Aquests eren els uniformes. Les armes: un parell d’escombres i els bastons que la mare feia servir per picar la llana dels matalassos.
Abans de començar la batalla va caldre trobar l’enemic. Vam començar a aixecar sacs i trastos de la sala fins que, a la fi, va sortir la rata disparada.
Allà tothom repartia bastonades i cops d’escombra intentant encertar la rata que xisclava i corria d’una banda a l’altra fins que aconseguia amagar-se darrera d’algun sac.
Apartàvem el sac i la lluita tornava a començar: bastonades, cops d’escombra, salts de la rata escapolint-se dels cops, salts de les persones que s’apartaven xisclant i porugues quan la rata s’acostava massa. L’escena era a l’hora divertida i còmica.
A la fi una bastonada va arribar al seu destí. La rata feu un bot, un gemec i va restar immòbil a terra.
Pobreta!, no n’hi van pas faltar de garrotades, ara sí, ben dirigides, per rematar-la!
La guerra s’havia acabat, les tropes victorioses es van replegar i van tornar cadascuna al seu respectiu quarter.
Bona nit!
A l’endemà ens preguntàvem d’on podia haver sortit aquella rata. Una rajola trencada del sostre ens mostrava un forat prou gran perquè la rata s’hi hagués pogut empassar en les seves corredisses i hagués caigut a la nostra habitació.
Sigui que la rata volgués aprofitar les restes del meu sopar que haurien quedat en la meva cara o sigui que em veiés amb aquell posat d’angelet que devia tenir i em volgués fer un petó, el cas és que la llepada o el petó no li va pas ser profitós.
Pobreta!... Què hi farem!”

LA CORAL DE SON PERDIU.

7 pàgines. Conte per a nens de pàrvuls. Fàcil d’escenificar-lo a la classe a l’hora del conte. L’acció passa a Mallorca en el petit i bonic poble de la Paul: Galilea, sota es Galatzó a la serra de Tramuntana. Em vaig inspirar en un conte que mal recordava la Isabel, cosina de la Paula, i que la gent d’aquell poble explicaven als seus infantons.
Quedeu convidats a la presentació del llibre. Després, qui vulgui, podrà venir a dinar amb nosaltres al restaurant Lògic d’Olot C/ Pou del Glaç 6. Preu menú: 13,5 euros. S’hi menja mol bé. Cal que m’ho encarregueu abans del dijous.

Fins a la propera!